-actualitat, periodisme i jo-

Punt i apart

2008-06-03T08:31:00.000-07:00

Senyores i senyors, s’ha acabat, almenys a nivell temporal el blog “Periodisme, actualitat i jo”. Punt i final a aquests dos mesos d’intens anàlisi de l’actualitat als mitjans. No és una decissió ni molts menys precipitada, sinó conscienciada i motivada per un esdeveniment de caràcter europeu i esportiu: la celebració de l’Eurocopa 2008 a Àustria i Suissa.

Doncs si senyors, tal esdeveniment passarà a ser a partir del 7 de juny (sense contar els previs dies d’intens “warming up” a tots els mitjans en forma de guies especials, especials a la web, cròniques, anàlisi d’experts, entre molts d’altres) la gran Agenda Setting de l’actualitat dels mitjans de comunicació. Eurocopa per aquí, Eurocopa per allà, Eurocopa a la tele, a la premsa, a internet i fins i tot a les caixes dels cereals que ens mengem mig adormits de bon matí.

20 dies sense tragèdies

A Espanya el gran propòsit, la gran missió d’esperit nacional, on tots hi estem implicats, és el gran repte d’aconseguir passar de quarts de final. Així ho plasmen diaris i teles. Del 7 al 29 de juny ja no hi ha crisi al PP, ja no hi ha sequera (o inundacions, que sembla ser que ara el problema és l’oposat), ni crisi econòmica per la constant pujada del cost de vida, motivada per l’augment del petroli. A Renfe ja no hi haurà retards i no importarà si TV3 es pot veure al País Valencià, ja que ara tots els espayols en concentrarem al sofà, amb una cervesa a la mà, gaudint de la cadena televisiva Cuatro i dels seus carismàtics comentaristes.

Espanya també tanca les portes a l’actualitat de la resta del món. Hillary Clinton podrà descansar un temps en la seva missió de captar vots en detriment d’Obama, i la censura de l’Estat birmà no s’haurà de preocupar durant aquest més de negar les ajudes externes que arriben per a la seva població, ja que no en rebrà. Aquests 20 dies tampoc hi haurà crisi al Liban ni al Tibet, ni manca d’aliments i fam generalitzada a molts països. Canvi climàtic? Escalfament global? A ningú li interessa, tenint en compte que no sabem si l’estrella de l’equip, Fernando Torres podrà jugar el primer partit, a causa d’una lesió al turmell.

Tampoc hi haurà espai als noticiaris i a les pàgines del diari per altres esports. Que l’Axa Barça remonta i acaba guanyant la Lliga ACB, i a mi què? Que Fernando Alonso ha aconseguit, per fi, esgarrapar algun punt al Premi de Canadà, doncs millor per ell. Perquè potser plourà al partit de debut de la sel·lecció espanyola, i perquè sembla ser que Cesc té problemes personals. Futbol, Espanya i Eurocopa, això és la vida, l’únic que importa durant els propers 20 dies. No tragèdies, no millores, no morts, no vida. Futbol. Per cert, sabieu que els àrbitres cobren 10.000 euros per partit?

No massa lluny de la realitat

Estic exagerant, en sóc cosncient. El problema és que la lògica i la racionalitat, partint de la ètica periodística, hauria de concloure que estic exagerant moltíssim, i la realitat diu que exagero una mica massa. Per això decideixo plegar temporalment. Perquè no vull haver d’analitzar ni comparar temàtica de futbol, que seria caure a allò fàcil. Tampoc vull centrar-me en notícies que han estat limitades, per problemes d’espai a causa del volum quantitatiu de la informació de l’Eurocopa. Tampoc vull comentar notícies de nevera, perquè no hi ha nòmina de periodistes suficients per elaborar notícies, ja que els millors estan a Àustria.

Així doncs, deixem-ho aquí. Tancat per vacances. Sembla un tòpic dir-ho, però no és un adéu per sempre, sinó un fins aviat. Fins que es desveli la gran incògnita nacional, que ens manté a tots en vela per les nits, respecte si Espanya passarà de quarts.

Atenuant l’espera, vaig a veure la Cuatro, que en mitja hora fan un especial, anàlisi sobre el rendiment dels jugadors casats respecte els solters que disputen l’Eurocopa.

Llibertat i pluralitat de canals de TV. Que l’audiència sigui la que decideixi

2008-05-28T08:45:00.000-07:00

Després de més de mig any, durant els quals milers de valencians han estat privats de poder veure TV3 i la resta dels canals a la televisió (C33, 324) desde el sofà de casa seva, degut a la negativa de la Generalitat Valenciana, sembla que s'obre la possibilitat de revocació.

Amb interessos polítics i econòmics pel mig, la Generalitat Valenciana sempre ha mostrat el seu desacord respecte que Televisió de Catalunya es veiés en obert dins dels seu territori. La mostra va ser l’últim tancament d’una de les senyals que donava cobertura a la zona d’Alacant, el passat més de desembre. A més, conscients de la indignació que causaria i dels possibles desacords, ho van fer pràcticament d’amagat i de cop, amb el record també molt aprop del que els va succeir la última vegada que van intentar-ho: les mobilitzacions populars a peu de l’antena van privar als tècnics de tallar-ne el senyal.

Amb tot, el resultat és que TV3 no es veu a moltes llars valencianes, integrada a la resta de canals de la graella. Un fet que en els 25 anys d'història de TV3 no havia succeit mai.

Del tall del Govern Valencià ja mig any, però fins ara el resultat, tot i les constants protestes populars, encapçalades per Acció Cultura del País Valencià, que han arribat fins i tot als tribunals, no arribaven a cap solució. També la Generalitat de Catalunya, conscient del poder de difussió de cultura i llengua que genera TV3 a qualsevol territori de parla catalana, ha dedicat grans esforços a intentar arribar a un acord amb la Generalitat Valenciana. Semblava que l'acord era massa complicat.

L’inici del retorn del que ha de ser normal

Unes negociacions i esforços que van iniciar-se al gener i que sembla que ara comencen a donar els seus fruits. Tot ajudat pel decret del Govern Espanyol de permetre llicències de canal multiplex de TDT a les cadenes que emetessin amb reciprocitat. Això, sumat a les constant queixes i decissions judicials, a fet que el Govern Valencià es vegi acorralat, ja no tenia cap motiu transparent per justificar la seva negativa.

El resultat: el Conseller Tresserras avui, 28 de maig, ha anunciat durant la seva visita al mercat de l’Audiovisual de Catalunya, que l'acord està pràcticament tancat (les negociacions s'havien dut en secret desde gener, quan es va aprovar el decret), a més d'afirmar tenir una trucada del conseller valencià Rambla, per donar llum verda a l’acord.

La idea és crear un acord de reciprocitat d’emisions entre Canal 9 i TV3. D'aquesta manera, ambdúes cadenes es veurien, tan a Catalunya com al País Velencià. Ara tot ha queda en mans de l’aprovació del canal múltiplex de TDT per part del Govern Espanyol, que sembla que es farà pròximament seguint el decret llei de gener.

Llibertat per decidir…

Parlar d’aquesta notícia amb un to positiu i optimista no té una intenció darrere de fer una defensa afèrrima de TV3. No vull promulgar la indignació dels valencians al ser restringits d’aquesta cadena (més que res, perquè no en conec tants com per ser el seu estandard de reivindicació). No preténc recollir aquí les queixes dels valencians

La televisió catalana és una cadena com una altra, amb les seves parts bones i també les seves parts dolentes. Amb bona i mala programació, amb millors i pitjors aspectes. De la mateixa manera que el propi Canal 9, que si l’acord tira endavant, també tindrem la possibilitat de veure nosaltres, és una altra cadena que amplia la oferta, amb aspectes positius i negatius.

Amb tot, el que defenso és que un govern, per molt poder que tingui, no pot decidir pels telespectadors. La televisió és un poder que va apart (amb raó molt li diuen el quart poder), i encara que no hi anés, els seus espectadors tenen dret a poder veure qualsevol telvisió pública, perquè és un dret que en menor o major mesura està pagant. Era indignant que els valencians no puguéssin veure una televisió que entenien (entenien i punt, no entraré en debats de llengua) i que podria omplir uns continguts que potser els manquen, o complemar als de les restes de cadenes que poden veure. Com més oferta, més opció de triar i més satisfacció.

Que siguin doncs els telespectadors valencians els que decideixin el que mirar. El poder del mando a distància és el més gran, poder per dir que no a TV3 quan aquesta apareix a la pantalla. O poder per deixar-la. Sigui el que sigui, que la decissió sigui seva i no d’un Govern, que a més a més, amaga darrere intencions econòmiques i electoralistes.

Per tant, aplaudeixo i celebro aquest principi d’acord. Res més que això.

-Per a la reflexió-

2008-05-22T04:10:00.000-07:00

Escriuré poc avui -per sort dels que em llegeixen-, perquè considero que quan algú ho fa molt millor que tu i amb tan poder per iniciar el debat i la reflexió, millor dinar-li pas de la manera més senzilla possible.

Deixo a mans de tothom, periodistes i no periodistes, la columna d'Enric González publicada ahir a El País. Val la pena llegir-la i reflexionar-hi. Només posaré en context els seus comentaris.

En uns temps on sembla que les xifres, com més altes millor, són l'únic que importa

En uns temps on, la premsa escrita, perjudicada per la gran afluència dels mitjans audiovisuals, navega a la deriva intentant trobar el seu lloc.

Res més...

ANÁLISIS: Cosa de dos
Sentido

John Carlin publicó el otro día, en este mismo espacio, una excelente columna titulada Terrorismo natural. Se refería al valor de la mortandad como mercancía informativa: muy alto, cuando la matanza es provocada por el hombre, y menos alto, cuando la causa es natural, como en China o Myanmar. Carlin tiene razón. Un atentado con 100.000 cadáveres habría sido la noticia del siglo. El terremoto chino, con 100.000 cadáveres, es sólo una noticia importante. Ésa es una vieja característica del periodismo. La televisión, que funciona con códigos propios, se maneja con cierta eficacia en estos desastres naturales: basta abrir el informativo con imágenes. El efecto es siempre impactante. Los periódicos, en cambio, sufren. Se les nota la incomodidad. Por buenas que sean las crónicas desprenden aroma a estupor.
El lector es sin duda consciente de que la prensa escrita se gana la vida respondiendo cada día, cientos de veces, a una misma pregunta: ¿por qué? La necesidad de responder nos lleva a forzar titulares, a retorcer textos, a aventurar hipótesis. Estamos dispuestos a cualquier cosa, menos a quedarnos boquiabiertos.
En cierto sentido somos como Al Capone: vendemos protección. Ofrecemos de forma cotidiana una realidad teóricamente comprensible, ordenada por páginas y columnas, y abundante en explicaciones. Informamos, por supuesto, pero sobre todo tranquilizamos. Para nosotros, los periódicos, la vida tiene sentido. Por un euro, interponemos entre usted y el caos una pantalla de racionalidad. Le protegemos del horror y del abismo nihilista. Incluso los diarios sensacionalistas, que no venden explicaciones, sino afirmaciones ("esto puede ocurrirle a usted"), y hacen negocio con el miedo, tienen su coartada racional: nos avisan del peligro.
Este periódico, con la fosa china aún abierta, publicaba ayer este titular: ¿Dios creó al hombre o el hombre creó a Dios? Habría quedado perfecto en las páginas del terremoto.

Quan el periodisme “escombraries” es burla del periodisme “escombraries” II

2008-05-20T09:41:00.000-07:00

Preocupant, també curiós el que em viscut la darrera setmana. Generalment la crítica al periodisme escombraries arriba des d’un periodisme contructiu, de qualitat o almenys amb la ètica suficient com per jutjar-lo des de la raó i la defensa del receptor. Però tot l’enrenou provocat per la querella posada per Telma Ortiz als mitjans anomenats de ·periodisme rosa”, ha propiciat un model de crítica periodisme, si més no, diferent al que ens tenen acostumats: la burla a aquest periodisme sense fonaments però feta des d’un altre periodisme sense ètica professional, un periodisme que també es pot considerar escombraries. De retruc, també n’ha sortit escaldat el periodisme considerat seríós, o que almenys es defineix com a rigurós i cercador de la veritat.

Amb la premsa rosa fins la mort

Resulta que davant el reclam del dret a la intimitat per part de Telma Ortiz, debatida al Palau de Justícia de Toledo, va aparèixer el mateix dia del judici un grup d’unes 30 persones de la Plataforma www.nosgustalaprensarosa.com, que deien ser membres de la Asociación Nacional de Telespectadores Independientes por una Televisión Española Libre de Manipulaciones y Ataduras. Nosgustalapremsarosa es manifestava per recolsar als mitjans de comunicació denunciats per Telma Ortiz i defensar la premsa del cor. Ho volien promulgar sense vergonyes, com a representants d’una gran part de la població. Així a grans trets, i només pel nom de la seva Plataforma, ja fa una mica de gràcia tot plegat, però sembla ser que els mitjans generalistes, potser perquè un va inciciar-ho i els altres no van voler ser menys, s’ho van pendre molt seriosament.

El dia després...

Resultat, l’endemà els mitjans en parlaven sense embuts. El Mundo, La Razón, AND, Europa Press, i els noticiaris d’Antena 3, TVE o Telemadrid són alguns dels exemples. També programes especialitzats en aquest tipus de temàtiques com el d’Ana Rosa. Fins i tot a l’”Hoy Por Hoy” de Francino se li va fer una entrevista en directe al màxim portaveu de la Plataforma, Aitor Gómez. S’explicava a alguns mitjans que es volien unir amb altres plataformes de la resta d’Europa per unir forces i poder. Semblava que vulguéssin jugar a veure qui la deia més grossa…

La gran falàcia

Un dia després es desvetlla la falàcia. Tot era obra del programa televisiu de sobretaula “Sé lo que hicisteis”, que van contractar actors i figurants fent-se passar per manifestants i portaveus. Ángel Martín i Patricia Conde van dedicar-se tot el programa de dimarts a desenmascarar la història, riure’s de tothom, periodisme seriós i premsa rosa en general, i posar-se medalletes per com de bé ho havien fet.

Una gran mentida que s’havien cregut tots els mitjans, que no van parar-se a analitzar cinc minuts la pàgina web o no van veure la càmera oculta que portava un dels manifestants per descobrir que s’estaven burlant d’ells.

Periodisme escombraries 1 Peridisme seriós 0

Sembla ser que ja no cal ser Orson Welles i crear la genial Guerra de los Mundos a la ràdio per mentir als mitjans. Ara només cal ser treballador de “Sé lo que hicisteis”, que no arriba ni a la sola de les sabates del brillant Welles. El més fort és que no és la primera vegada que ho feien, ja a l’estiu van crear un fals blog per recolzar a julián Muñoz i Isabel Pantoja. No hi ha excusa, perquè cal contrastar les fonts abans de publicar res.

Tropessant dues vegades amb la mateixa pedra. Una pedra que s’allunya molt del que podem anomenar periodisme. Una burla des de la pròpia burla per sí mateixa. On anirem a parar?

Veure la declaració de principis per part del suposat portaveu de la Plataforma

Barcelona se quema

2008-05-12T12:09:00.000-07:00

La classe d’anàlisi de l’actualitat d’aquest divendres 9 de maig sobre premsa internacional, on tractàvem una sèrie de diaris de gran tirada i estatus de diferents països, incita a la meva curiositat i ganes de conèixer una mica més. Existeix una àmplia gamma i estils de premsa fora les nostres fronteres, amb variacions de formats, de redacció, de disseny i de jerarquització de la informació.

Així doncs, aprofito les possibilitats que ofereix la xarxa, per fer un viatge virtual per certs països a través de la seva premsa, a la intenció de fer l’inrevés del que vam fer divendres: saber què n’opinen ells de nosaltres. És llavors quan ensopego amb el prestigiós diari anglès “The Times”. És llavors quan se’m passa pel cap escriure la paraula Barcelona al seu cercador…

A primera vista, cap sorpresa. Com passa amb moltes altres webs de diaris no espanyols, la paraula Barcelona incita a futbol, a Barça, a Ronaldinho i poca cosa més. Però entremig de tots aquests, és quan topo amb un article del passat 10 de març, publicat a la versió impresa del diari…

Thomas Catan i la seva veritat absoluta

Es tracta d’un article del periodista Thomas Catan, que compara les dues principals c

iutats espanyoles, Madrid i Barcelona, amb un resultat beneficiós per a la primera. Sembla ser que pels anglesos, Madrid eclipsa Barcelona i la supera en la seva constant rivalitat. Així ho proclama el seu títol: “Madrird eclipses Barcelona in city rivalry”. Bé, es tracta d’un punt de vista i opinió molt lícita, llàstima que no ho sigui tan el camí recorregut per haver arribat a tal conclusió.

Sorprèn, ja només iniciar, l’ús del passat en tot el que sigui qualificacions positives per definir Barcelona. Barcelona ha sigut…Ja no ho és més: ha tingut una gran reputació, ha estat moderna, ha estat una gran potència econòmica…

Davant la meva sorpresa, no puc treure la meva atenció de l’article. Desconeixia tal fi de la nostra qualitat com a ciutat, què ha passat? Què ens està conduint a la misèria de la reputació? Per explicar-nos les causes, ens remunta a fa aproximadament un any. Segons Thomas Catan, fa 12 mesos que Barcelona no aixeca el cap. Un “annus horribilis” a paraules seves. I ens explica l’inici del declivi.

Annus Horribilis

“Last summer a power cut left 350,000 Barcelona residents living by candlelight and eating cold food for three days, drawing attention to the region's ageing infrastructure”. Prometo que m’ha costat entendre a què es referia aquesta tragèdia. No és ni més ni menys que l’apagada de llum de l’estiu passat. Sembla ser que pràcticament un terç de la població barcelonina vam viure a la misèria durant 3 dies, sembla ser que només menjant aliments freds. No sé, potser és que la meva família és molt espavilada i va decidir anar a un restaurant, a casa algun familiar o amic per poder menjar alguna cosa més que un tros de carn cru i congelat…

I a sobre de menjar malament, hem patit un caos constant al mitjans de transport: “Up to 160,000 people were forced to find alternative means to get to work, their trips often taking hours more in each direction. Now the region is faced with its worst drought in almost a century”. Un segle fa que no estàvem tan malament, imagina’t llavors com de malament que devíem estar…

El futbol mou el món

Però la millor part arriba en la que és, segons Catan, la gran causa d’aquest esfondrament de Barcelona, d’aquesta debacle. Ni més ni menys que la crisi del seu equip de futbol (segons el periodista, el de tots els catalans), el Barça. L’autor ens explica com hem perdut la nostra confiança com a catalans, que s’ha esfumat a causa de la crisi culé. Per afirmar-ho, parteix d’unes paraules conclusions de Josep Oliver (El Periódico de Catalunya) i Jesús Cachoa (El Confidencial). Sembla ser que aquests dos periodistes tenen la veritat absoluta dels mals de l’equip i de Catalunya sencera. Les sentències són les següents: “Important as these problems are, perhaps none has affected Catalan's self-confidence more than the performance of their team.” I el gran símbol d’aquesta manca de sentiment català per part de tota la població recau en la figura de Ronaldinho: “Ronaldinho is a symptom of the Barça's maladies and Barça is a symptom of the ills of Barcelona and, if you wish, the whole of Catalonia”. Ara entenc perquè el Ronaldinho prefereix no jugar més i marxar d’aquest club, superat per la pressió que ha de patir per part dels sis milions de catalans…

I es clar, davant la desgràcia del nostre equip de futbol, hi ha un altra bàndol que en surt beneficiat. La demostració de tot això la trobem en el passat Madrid-Barça del 7 de maig, que va ser “la guinda final”, el moment en què Catalunya va traspassar el seu poder de regió “fire and charm” a la Comunitat de Madrid: “a year of mishaps and misfortunes capped by this week's 4-1 humiliation of Barcelona FC by arch rivals Real Madrid” “At the same time it has not been lost on Catalans that, mirroring the recent success of its football team, Madrid has been doing rather well of late”.

Madrid, gràcies en part al seu súper equip de futbol, s’ha convertit en la ciutat més desitjada per tots, més moderna, rica, viva i actual: “What a decade ago seemed an old-fashioned city of bureaucrats is today one of Spain's fastest-growing regions, a bustling and self-confident place with an increasingly large influence”.

No aixequem el cap

Podria seguir amb les causes i les justificacions, anàlisis rocambolescs que fa aquest periodista, que acaba comentant aspectes com el finançament autonòmic o els aeroports. Ja us podeu imaginar la línia. Però estic massa deprimida.

L’únic bri d’esperança per als barcelonins, un cop el Barça ja no té res a fer per animar la nostra gran pena com a catalans, és la pel·lícula de Woody Allen sobre Barcelona, que pot rellançar la ciutat en tots els seus aspectes. “Catalans are crossing their fingers that it, too, does not end up being a flop”. Ara entenc perquè últimament em costa tan de dormir. Sort en tenim dels anglesos, els haurem de donar gràcies per haver potenciat el nostre ressorgiment com a ciutat.

Periodisme contrastat, per favor

Visca la desinformació, l’alarmisme. No és que demani un complex anàlisi de contingut per a la redacció d’un article, però sí almenys una opinió contrastada, amb rèpliques dels dos punts de vista, amb fets, xifres i dades. No és que digui mentides, però tampoc diu veritats, és la desinformació enfront de la informació, el sensacionalisme per sobre els fets verídics. La literatura, amb als i baixos, amb fracassos i èxits, per damunt de l’escriptura periodística objectiva i contrastada. No diré res més, senzillament recordar que és un article del reconegut i vengut diari “The Times”.

O potser, veient la que se’ns aproxima, davant aquest fracàs, aquest cúmul de desgràcies, el millor que podem fer és abandonar corrents Barcelona a Madrid, o ja directament a Londres, no sigui que acabem immensos en la misèria més trista possible. I més si el Barça segueix sense aixecar cap. Potser serà el moment en què els anglesos aprofitaran per ocupar la nostra ciutat. Que espavili el Guardiola. El futur econòmic, laboral i vital de tota la població catalana és a les seves mans…Crec que me’n vaig a fer la maleta.

Llibertat de premsa...per se

2008-05-03T01:09:00.000-07:00

Avui, dissabte 3 de maig, és el dia marcat per la ONU per conmemorar la llibertat de premsa. Ningú dubta que la llibertat del periodista és un dret indispensable, fonamental i universal. Però la celebració de tal efemèride no deixa de ser una mala senyal. Així ho recull avui Josep Pernau, articulista de la secció Opus Mei de "El Periódico", quan argumenta que quan s'ha d'incloure la llibertat de premsa en un dels dies assenyalats és perquè significa que és un dret no aplicat a tot arreu i que s'ha de protegir. Diverses organitzacions com Reporters Sense Fronteres, la Federació Internacional de Periodistes i el Comitè per a la Protecció del Periodista, dediquen esforços a la protecció i seguretat dels professionals, però els resultats avancen en sentit contrari: El 2007 van morir 87 periodistes mentre treballaven, sumats a 20 col·laboradors. El 2008 ja han perdut la vida 14 persones...Per països, a Iraq van perdre la vida 31 periodistes. Aquest any l'amenaça és Mèxic, amb 3 morts.

Esperem que la resposta dels periodistes que viuen en un règim constant d'amenaces i censures, no sigui la de deixar de publicar. Tot i que sigui la decissió més lògica quan ens trobem en aquest espiral d'atacs i situacions conflictives. Tal i com comenta Josep Pernau, no publicar és "la no professió, la retirada del que hauria de romandre. Si no s'excerceix, desapareix la professió". I això, pel bé dels periodistes i de la informació en general, que afecta a tota la població del món, és un fet que no hauríem no de plantejar-nos que pogués produir-se.

Diuen que els millors són els que no deixen indiferent a ningú...

Aprofitant la cel·lebració de tal efemèride, vull comentar un cas que ha succeït dins les nostres fronteres, evidentment a una escala molt més petites i sense conseqüències tan greus. El diputat al Congrés del PSC Manel Mas he demanat la destitució de la periodista de TV3 Mònica Terribas del seu càrrec com a presentadora de l'espai "La nit al dia".

Les seves sorprenents declaracions, que va escriure al seu blog (internet com a mitjà per expressar-se sense traves no té fronteres), són lícitament correctes i per sort les pot fer amb total garantia de llibertat d'expressió. Però potser no eren tan lícites les seves justificacions per al cessament. La seva queixa partia de la entrevista que va fer la Terribas al President de la Generalitat José Montilla, ja que "darrera d'ell apareixia i desapareixia la imatge de José Luís Rodríguez Zapatero com si fos i fes un control fantasmagòric de les seves paraules".

Les respostes...

Mas ha sigut durament criticat per CIU, ERC i pel Sindicat de Periodistes, que han qualificat d'improcedent i injustificat" que en reclamés el cessament. En aquest cas, qui ha retirat la informació publicada, no ha sigut l'acusat (per sort vivim en un país democràtic i lliure, on els mitjans no depenen, en principi, de la ideologia de ningú. Dubto que la Terribas canvi la seva manera de treballar ni de dir les coses per aquest fet. Tampoc ningú dins de la cúpula de TV3 s'haurà plantejat la possibilitat que sigui cessada.

La truita s'ha girat, i ha sigut Mas qui ha retirat el text del blog, lamentant l'efecte del seu escrit, admetent que s'havia "posat en un esbarzer". De totes maneres, en el mateix comunicat no va estalviar crítiques a la periodista, al·ludint a la "desafortunada forma de fer periodisme", posant en dubte la "seva credibilitat i objectivitat".

Mas està en el seu dret d'opinar, però també la Terribas de treballar com vulgui, de fer el seu programa com vulgui, sempre que respecti i no enganyi al telespectador. Així ho hem de recordar, precissament avui 3 de maig.

Millor deixem de criticar-nos els uns als altres, centrem-nos en la nostra feina: informar uns, fer política els altres. Tal i com algun dia certa persona va dir a l'actual líder ideològic de Mas, convertint-se ja en frase cèlebre de la nostra política contemporània: zapatero, a tus zapatos...

…Mucho ruído y pocas nueces…

2008-04-26T08:06:00.000-07:00

Ha passat la tempesta, ha tornat la calma. El temor al caos i desordre s’ha esfumat. Sembla que la diada de Sant Jordi ha deixat content a tothom. A les enamorades, perquè ja tenen la seva rosa. Als enamorats, perquè ja tenen un llibre per llegir, o almenys per decorar culturalment la seva tauleta de nit. Als llibreters perquè han buidat l’stock dels seus calaixos de llibres. Als amants de la Barcelona festiva i ebullidora perquè han pogut passejar sota un sol estiuenc pels carrers guarnits i acolorits.

També els 5.000 seguidors del Manchester retornen a la seva rutina amb les piles carregades, amb la pell ben roja i havent pogut beure força cervesa, jugar al futbolín i menjar a la vora del Mar Mediterrani. I els del Barça, respiren alleugerats perquè aquest cop, sembla que no han fet el ridícul i poden mantenir l’optimisme, almenys una setmana.

Multes i més multes per frenar l’incivisme…o obrir l’aixeta…

Però de ben segur, els que més contents han quedat de la cel·lebració de tal llegendària efemèride a la Ciutat Condal és la seva màxima insitució política, l’Ajuntament. La Consellera de Prevenció, Seguretat i Mobilitat Assumpta Escarp ha valorat molt positivament la jornada i ha expressat la satisfacció per part de tot l’Ajuntament. I no perquè tot hagi sortit bé i tothom s’hagi comportat sota els cànons del civisme. No pas. La raó de tanta satisfacció és el sac ple amb que tornen de la “festa de Saint George”: 555 multes. D’aquestes, 299 per beure al carrer. 95 per orinar a la via pública. La resta, per conceptes relacionats amb la venda ambulant. A més, segons “El Periódico”, 94 d’aquestes multes van ser pagades a l’acte.

En total, 60.000 euros de recaptació. A aquests, cal sumar l’extra aportat per tots els anglesos que van agafar el metro el 23 d’abril, i que van ajudar a aconseguir el récord de passatgers un dimecres a Barcelona: 1.466.000 bitllets venuts en un sol dia. I ja no vull ni sumar els beneficis aconseguits entre el sector de la Restauració, amb l’allotjament, queviures i souvenirs. Que se’n riguin els que creuen que l’agost el fan els del Gremi de Llibreters.

Així doncs, sembla que l’elevat cost destinat al dispositiu de seguretat creat per tal de tenir controlats els seguidors del Manchester ha quedat amortitzat.

Escarp també ha declarat que l’Ajuntament manté la posició de demanar al FC Barcelona de repartir els costos. A “El Periódico” en trobem les seves declaracions, que recolzen la posició expressada per Saura fa pocs dies i comentada també a aquest blog: "El Barça ha desenvolupat un paper important en la coordinació del dispositiu i com a interlocutor amb els equips rivals, però hem d'avançar la temporada que ve cap a un més gran compromís". Que vigilin, no fos cas que el FC Barcelona els hi tornés la jugada i demanés repartir també els beneficis…

Sant George is coming...

2008-04-22T23:59:00.000-07:00

Escric a falta d'una nit perquè arribi Sant Jordi. A falta d'una nit perquè la ciutat s'ompli, com cada any, de llibres, de roses, de parelles enamorades, de parelles que ho fan veure, d'esperit consumista, de llibres comprats que mai seran llegits, d'altres que seran deborats en tan sols una setmana, de colors i de llum, de nens i d'universitaris -m'incloc- que no han d'assistir a classe. I sobretot a falta d'una nit perquè el carrer s'ompli de moltes, moltes persones passejant i disfrutant de tal festivitat.

Una festivitat que aquest any té un punt singular, que ens manté a tots a l'espectativa. Barcelona presenciarà una fussió de cultures i maneres d'entendre la història i la mitologia. San George arriba per desvancar el Sant Jordi a base de cerveses, cants i sandàlies amb mitjons. Uns 7.000 anglesos, seguidors afèrrims del Manchester, estan arribant a Barcelona, i no precisament a comprar llibres.

Una decepció

És llavors quan em pregunto què en deuen pensar ells de tot això. I resulta que la llegenda mitificada del caballer Sant Jordi, tot i estimar-nos-la com nostra, no deixa de ser universal. Sabia que Sant Jordi era venerat també fora Catalunya, però no tan...Avui he descobert que Sant Jordi és, a més del patró de Catalunya, el del Canadà, Etiopia, China, Anglaterra, Georgia, Palestina, Grècia, Montenegro, Portugal, Rússia i Sèrbia. Segur que me'n deixo algun. També he descobert, davant la meva total admiració, diga-li també ignorància, que segons la llegenda catòlica, Sant Jordi (alies Saint George), va néixer a l'actual Turquía i va morir a Palestina.

Com a conseqüència, la Wikipedia ha tirat per terra el meu sentiment nacionalista català del 23 d'abril. Ja no sentiré de la mateixa manera l'orgull patriòtic d'una festivitat, que fins ara considerava meva. I tot ha vingut per una absurda semi-final de la Champions...

La barreja...o la separació

L'espectativa es manté. També els diaris la conserven. No volen entrar en polèmica, de moment. Pocs són els rotatius que parlen del tema en profunditat ("El Periódico" ni ho esmenta, mentre divaga encara amb els últims retalls que ofereix la ja molt passada Fira de Frankurt). Pocs expliquen que el dispositiu especial que es montarà en motiu de la semifinal, i per evitar els aldarulls, costarà 224.000 euros, dedicats a protegir la ciutat davant l'amenaça dels alcoholitzats ultres anglesos. "El País", a més, afegeix que la xifra ascendeix a un total de 264.000 euros, al sumar-li la disposició d'una zona al Port Olímpic per tenir-los distrets. Allà se'ls oferirà beguda i entrepans i música, perquè se sentin com a casa.

També hem conegut, llegint "El País" que el Conseller d'Interior, Joan Saura i l'alcalde Jordi Hereu, opinen que el Club Blaugrana hauria de col·laborar en les despeses. Però el Club culè es nega a pagar. Que no s'oblidin que els que fan negoci són els hotelers, restauradors i la ciutat en general, diuen. Cal recordar que és la quarta vegada que es monta un dispositiu d'aquestes característiques, després del facilitat pels seguidors del Celtic, els del Rangers i els del Shalke. Vaja, que comença a tractar-se d'una moda.

Amor, cultura o futbol?

Com acabarà tot? No ho sabem. Beuran cervesa els catalans i compraran roses els anglesos? Quedaran dividides físicament les "dues cultures" -el propòsit de l'Ajuntament-, mantenint així el Sant Jordi i el Saint George separats?

L'espectativa es manté, tan entre els diaris com entre la població. Pocs són els que s'aventuren a donar el seu pronòstic, i no parlo del del partit. Jo tampoc ho faré. Ja en tinc prou amb el meu desengany patriòtic. El que si que pronostico és que, d'una manera o altra, els diaris n'acabaran parlant. I possiblement serà per criticar, acabi com acabi la cosa. Donades les circumstàncies, només el caballer de Sant Jordi podria posar ordre al caos que s'entreveu...

Quan una dona posa ferms als “homes més ferms de la pàtria”

2008-04-16T05:16:00.000-07:00

Davant l’admiració de molts, a cavall entre la sorpresa i la indignació, entre la desconfiança i la passió, una dona, catalana, a sobre embaraçada i davant dels màxims mandataris del país, ha manat posar ferms a les tropes de l’exèrcit espanyol.

On s’és vist? Fins on hem arribat? Què està passant amb la tradició i la potència militar, pura i casta, reservada només per al segment més vigorós del gènere masculí?

Ironies a part, no es tracta d’un fet habitual, ni molt menys, ni tampoc ha passat desapercebut . Visualment ha sigut plasmat des de tots els punts de vista possibles i tota la premsa espanyola ha dedicat, en major o menor mesura, amb més o menys to crític o defensor, algun fragment on se ‘n dona la opinió.

Diuen que com a bons periodistes d’anàlisi hem d’allunyar-nos dels tòpics que identifiquen els diferents diaris amb una ideologia. Però senyors, és que a vegades és força difícil. Només cal que ens aturem a analitzar el que l’ha premsa ha comentat el dia posterior (15 d'abril) sobre la ja inesborrable sentència de Chacón: “Capitàn, mande firmes”.

El periódico

Iniciem aquest llarg pericle amb el diari “El Periódico de Catalunya” i la seva editorial de dimarts, que sutilment titula: Defensa de Chacón. No calen comentaris al respecte sobre la seva posició, tampoc si n’analitzem el seu contingut: “…com va fer ahir, amb encomiable aplom, Carme Chacón, durant la presa de possessió del càrrec” o “...en qualsevol cas, la considerem una persona amb la suficient vàlua personal i política per assumir aquest repte”. Al mateix diari, Carlos Carnicero es posiciona a favor de la capacitat de la ministra i se’n riu dels que la critiquen “Zapatero ha tingut l'enorme encert de posar més dones que homes al seu Govern i al damunt escollir per a ministre de Defensa una diputada socialista, catalana, dona i a més a més embarassada. ¡Déu n'hi do!”.

El Mundo

I d’una banda del pèndol a l’altre, per detenir-nos al “Mundo”. El titular de la seva portada (en principi el més rigurós i informatiu possible), no té desperdici: Chacón entra en el Guinness. Gran treball d’investigació dels seus periodistes, que han trobat aquesta dada interessantíssima i l'han considerat tan merescuda per ser portada per a tots els seus fidels lectors. L’Editorial tampoc no pot deixar de tractar tal descobriment, i titula el seu escrit: Una ministra de récord, veremos si para bien o para mal, amb referències internes com “insólita toma de posesión de la ministra” o “confusa asignación de competencias entre departamentos”. No té desperdici tampoc el títol de l’article de David Gistau: Carmen, la del bombo, convertint tal acte solemne en un homenatge a aquell timbaler tan apreciat entre tots els espanyols seguidors de la selecció absoluta. Segur que Chacón se sent orgullosa de ser comparada amb tal personatge entranyable.

La Vanguardia

Entre tan homenatge, ens aturem a “La Vanguàrdia”, que fa el següent titular de clar optimisme: Chacón se pone como prueba de integración entre sociedad y ejército. Tampoc sembla que la deixi molt malament a l’interior de la notícia: “Ser mujer, catalana, joven y embarazada eran detalles que llamaban la atención en el patio de armas de la sede de Defensa, pero Carme Chacón hizo normal su presencia”. Quina opinió tan diferent a la d'altres diaris i televisions...

Seguint amb la tònica del joc de paraula als titulars dels articles, i que sembla que amb Chacón dóna molt de sí, tampoc té desperdici el de Joana Bonet: Con dos tacones (un altre homenatge a l’espayol de casta, en aquest cas fent un paralelisme amb una frase molt utilitzada entre aquests sectors espanyols), i jugant amb la ironia al seu interior: “La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá”.

ABC

I de la ironía a les sentències més directes, arribem fins a l’”ABC”, on no caldrà ser molt perspicassos per augurar-ne la seva posició al respecte. Tot i això, no s’obliden del joc de paraules tan de moda, amb títols com: Chacón no tiene defensa. Però la cosa no s'atura aquí, i la seva opinió queda molt clara a l’interior de l’article: “La Defensa Nacional requiere de su Ministra el compromiso, la preparación, y la responsabilidad, como para saber que los Ejércitos son una herramienta fundamental de la política exterior de España, que debe desarrollar sus proyectos, en sintonía con las decisiones del Ministerio de Exteriores, pues de ello depende nuestra seguridad y la vida de miles de hombres que hoy se hallan repartidos por el mundo en diferentes escenarios de conflicto…” i “parece aún más imprudente, poner en manos de la Sra. Chacón el control de Centro Nacional de Inteligencia (CNI)”. Em pregunto si el càrrec hagués sigut per un home madur, no català i resident pels voltants de la Castella més tradicional, però amb la mateixa trajectòria política que la Chacón, amb la mateixa trajectòria política, la seva por a la inseguretat de tots nosaltres seria la mateixa. També es tem per la majoria catalana. Blanca Torquemada ens constata que a l’acte “no pocos de los invitados (el PSC marcó estilo) charlaban en catalán” i fins i tot ens informa de què a l’acte s’esperava a Joan Manuel Serrat. Els catalans invaeixen Espanya...

El País

Tornem als voltants de l’esquerra, doncs ens falta entre el sector important d’aquests “El País”. No ens sorprèn trobar sentències com: “ A la flamante ministra de Defensa, Carme Chacón, no le tembló la voz al dar su primera orden” Sembla que en aquest cas, no es temp tan per la inseguretat d’Espanya a causa d’un exèrcit sense temperament: “…pero ella -semblante serio, traje de chaqueta negro, camisola blanca a rayas- parecía ajena a la curiosidad general. Concentrada en su responsabilidad”.

La Razón

On si que ha saltat l’alarma és a “La Razón”, que anticipa la debacle de la seguretat nacional i la fi del patriotisme espanyol. Faustino F Álvarez ens ho deixa clar, sense deixar de jugar amb les paraules com ho feien els seus comanys de professió, ni deixar d'aludir a les grans fases de la nostra llengua: “En el país en que se dice que hasta el más tonto hace relojes de madera, lo difícil es encontrar un buen albañil”. També ens condueix al caos J.A Gundín: “Defensa no es Vivienda y lo bueno de ser el ministro de los militares es que se pasa cuatro años sin abrir la boca salvo para ordenar «descansen». A Chacón le vendrá bien una cura de silencio tras los excesos de la campaña electoral. Además, con Zapatero el Ejército tiende a ser algo así como «Soldados sin Fronteras», sembradores de paz y no os hagáis daño, porfa”. Així doncs, contràriament a l’opinió d’alguns, per Gundín una dona en aquest càrrec és la millor opció, donat que han de treballar tan poc i adquirir tan poc protagonisme…

“La Razón” dóna molt de sí, doncs tampoc podem deixar de comentar la columna de María José Navarro, que té una sorprenentment una profunda enveja a Chacón: “A mí me hubiera gustado mucho ser ministra de Defensa, qué quieren que les diga. Me falta ese bombo tan espléndido y lozano que luce Carme Chacón y que le ha proporcionado una sonrisa de felicidad que da muchísima envidia, pero me sobra tripa cervecera, o sea, que de perfil, e incluso de frente, he salido ya de cuentas hace varios barriles. Me falta el «seny» catalán de la ministra, pero poseo la tontuna manchega”.

Público

Finalment, concluïm aquest viatge esgotador a l’altre extrem del pèndol, amb el diari “Público”. Una bonica portada amb un zoom a la Chacón flamant ministre, i un “Chacón ya no es la misma”, ja que “ayer cobraba su ascenso a un ministerio con política de Estado tras unos espectaculares resultados en Catalunya el 9M”. Fins i tot aprofiten per fer un reportatge històric enriquidor sobre las grandes mujeres de la historia de Espanya, equiparant a Chacón amb dones com Clara Campoamor o Federica Montseny.

Si senyor, Chacón ha entrat a la història dels llibres de text. Com a personatge històric i trencador de motlles per a uns, com a futura destructora de la insititució més antiga d’Espanya, l’exèrcit, per a d’altres. Alarmisme o tranquil·litat. Catalana o carismàtica. Embaraçada o jove. Imposant o patètica. Trieu vosaltres mateixos…

Però per sobre de tots hi ha algú que aconsegueix superar tot els adjectius i qual·lificacions possibles. Li donem el premi a la originalitat, sense cap mena de dubte, a Sílvio Berlusconi, que ha calificat el govern de Zapatero de “gobierno rosa”. Si si, Chacón, dona, embaraçada, catalana, ministra, i a sobre membre de l’èlit del món del cor. Polifacètica total. On anirà primer, al programa de la Terribas o a ¿Dónde estás corazón?.

Quan la política posa el nas en assumptes aliens...

2008-04-11T02:34:00.000-07:00

Una setmana carregada “d’esperit olímpic”

Aquest dijous ens anuncien que ni el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, ni la Cancillera alemana Ángela Merkel assistiran a l’obertura del Jocs Olímpics de

Pekín del 8 d’agost. La decissió de Brown es produeix després dels altercats de Londres durant el recorregut de la flama olímpica, en protesta per la repressió de China al Tibet. Sarkozy també fa dies que amenaça no asistir-hi. Tampoc Bush en descarta la seva absència.

Un boicot que s’està extenent a molts països europeus, també de la resta del món. Dijous l’Eurocambra sol·licitava el refús a l’assistència de l’obertura dels Jocs entre seus membres. EUA boicotejava el pas de la flama olímpica per San Francisco, tot i el secretisme en què es va dur a terme l’organització del recorregut. En aquest cas, però, va ser més pacífic i controlat que en el seu pas per París i Londres.

Amb tot, els diaris ens informen cada dia del posicionament dels màxims dirigents polítics enfront d’aquesta polèmica. Però no es tracta del seu posicionament enfront del cas del Tibet, sinó enfront dels Jocs Olímpics de Pekín. L’esperit de les olimpiades, basat en la competició esportiva, “fair play” entre atletes d’arreu del món, i que ens remunta desenes de segles enrere a l’antiga Grècia, sembla que quedarà a segon terme aquesta edició, superat per les postures polítiques entre països: que si ara hi vaig, que si ara no hi vaig, que si depèn de tal cosa, que si depèn de tal altre, etc.

Mosaic d’opinions

Només cal fer una ullada a editorials de diaris o columnes d’opinió per veure que aquest tema té posicionaments molt diferents, opinions i punts de vista. Vull recomanar l’article d’Albert Garrido publicat a “El Periódico” el 10 d’abril. Planteja, entre d’altres, la següent qüestió: ¿els capitostos xinesos del Govern, del partit i de fora, lectors de Mao o de The Wall Street Journal saben de què va aquesta pel.lícula de l'olimpisme; saben què diferencia una delícia olímpica de la propaganda? Molt ens temem que no. Destaco també aquest article perquè, el dia següent, també a “El Periódico”, Josep María Espinàs donava un punt de vista molt diferent: Diguem-ho ben clar: els Jocs Olímpics són política. I són interessos econòmics. I són, en el cas de Pequín, una bufetada no només als tibetans, sinó als demòcrates d'arreu del món.

Després trobem els que no donen la seva opinió, sinó que s’aprofiten de la situació per captar l’atenció dels lectors. És el cas de la portada, temptadora i impulsora de polèmica, del “Público”, també del dia 11. Ens interroga: ¿Debería el Rei asistir a la inauguración?. Una pregunta que evidentment els lectors no tenim potestat per respondre. Una pregunta que trobem en portada a ¾…

Tot just comença. I encara queden 4 mesos

Es tracta d’un tema que se’ns dubte encara donarà molt a parlar, ens trobem només a l’inici, possiblement la punta de l’iceberg. Però no oblidem que hi ha milers d’atletes que porten molts mesos, fins i tot anys, entrenant diàriament i durament per assaborir l’èxit aquest estiu a Xina. Un èxit que potser no tindrà el mateix gust si les grades són buides de dirigents, o carregades de reivindicacions polítiques que no tenen res a veure amb l’esperit olímpic.

Política reivindicativa sí, esport també. Però potser que cadascú segueixi el seu camí separadament. Com ha dit Blanco, president del COE, si defendemos la independencia del Movimiento Olímpico creo que no debemos meternos en cuestiones políticas. (“El Mundo”, 10 d’abril).